De nou la bellesa de l’Eduardo

Gaudiu-la!!!

Quanta bellesa!!! Quan el vaig conèixer l’any 1993 ja vaig veure quina joia era aquest home

Bé i ho deixem amb la següent entrevista… pel demés jo diria: llegiu-lo!!!!!!!!! Val la joia poder fer-ho!!! Us ho asseguro !!!

Gaudiu de la bellesa, de la saviesa dels cors de les persones!

Gràcies!!!

Gràcies!!!

Feliç Viatge!

Fa uns dies vàren assessinar a Facundo Cabral, un home que va sembrar la Pau, un filòsof, un cantautor, humorista…

La seva infància va ser molt trista. Va ser el més petit de set germans, el seu pare els va abandonar abans que ell nasqués i la seva mare es va cuidar dels seus set fills, voltant d’un cantó a un altre per Argentina, per aconseguir feina. Va haver de veure morir de gana, fred i penúries a quatre dels seus fills.

Si vols saber més de la seva vida ho pots veure: aquí

Va ser un gran home, molt especial. Va ser un gran admirador de la seva mare, de la qual en parlava constantment. I ho feia amb una grandesa tal, que encomanava ganes de conèixer a aquesta dona tan genuïna; Sara. Per a mi és com un homenatge a totes les dones, especialment a les mares.

Se li ha d’agrair el gran gest que va tenir per cuidar la imatge de la dona, pel desterrament del masclisme i la desigualtat de gènere.

Aquí pots veure una entrevista que li va fer Jesus Quintero, és curteta, només dura uns 6 minuts, però on es reflexa perfectament la seva gran personalitat:

I finalment aquelles paraules que tothom pràcticament ha llegit o escoltat. I si no ho has fet  i algun cop estàs de “baixon”, en un mal moment anímic, aquí trobaràs les paraules d’ànim d’aquest “gran” optimista:

Fantàstic!!!!!! Increïble!!!!!!
Gràcies per les teves paraules!!!!!! Facundo!!!
Per la teva saviesa que sempre serà amb nosaltres!!!!!!

Bon Viatge per Nostra Nau!

L’Art de Eduardo Galeano

Que tal si deliramos por un ratito

Que tal si deliramos por un ratito.
Que tal si clavamos los ojos más allá de la infamia
para adivinar otro mundo posible.

El aire estará limpio de todo veneno que no provenga de los miedos humanos y de las humanas pasiones.
En las calles, los automóviles serán aplastados por los perros.
La gente no será manejada por el automóvil ni será programada por el ordenador,
ni será comprada por el supermercado, ni será tampoco mirada por el televisor.
El televisor dejará de ser el miembro mas importante de la familia
y será tratado como la plancha o el lavarropas.
Se incorporará a los códigos penales el delito de estupidez
que cometen quienes viven por tener o por ganar en vez de vivir por vivir no más,
como canta el pájaro sin saber que canta y como juega el niño sin saber que juega.

En ningún país irán presos los muchachos que se nieguen a cumplir el servicio militar
sino los que quieran cumplirlo.
Nadie vivirá para trabajar pero todos trabajaremos para vivir.
Los economistas no llamarán nivel de vida al nivel de consumo
ni llamarán calidad de vida a la cantidad de cosas.
Los cocineros no creerán que a las langostas les encanta que las hiervan vivas.
Los historiadores no creerán que a los países les encanta ser invadidos.
Los políticos no creerán que a los pobres les encanta comer promesas.
La solemnidad se dejará de creer que es una virtud.
Y nadie nadie, tomará en serio a nadie que no sea capaz de tomarse el pelo.

La muerte y el dinero perderán sus mágicos poderes.
Y ni por defunción ni por fortuna se convertirá el canalla en virtuoso caballero.
La comida no será una mercancía ni la comunicación un negocio
porque la comida y la comunicación son derechos humanos.
Nadie morirá de hambre porque nadie morirá de indigestión.
Los niños de la calle no serán tratados como si fueran basura porque no habrá niños de la calle.
Los niños ricos no serán tratados como si fueran dinero porque no habrán niños ricos.
La educación no será el privilegio de quienes puedan pagarla.
Ni la policía no será la maldición de quienes no puedan comprarla.

La justicia y la libertad, hermanas siamesas, condenadas a vivir separadas,
volverán a juntarse, bien pegaditas, espalda contra espalda.
En Argentina, las locas de plaza de mayor serán un ejemplo de salud mental
porque ellas se negaron a olvidar en los tiempos de la amnesia obligatoria.
La santa madre iglesia corregirá algunas erratas de las tablas de Moisés
y el sexto mandamiento ordenará festejar al cuerpo.
La iglesia también dictará otro mandamiento que se le había olvidado a Dios:
Amarás a la naturaleza, de la que formas parte.

Serán reforestados los desiertos del mundo y los desiertos del alma.
Los desesperados serán esperados y los perdidos serán encontrados,
porque ellos se desesperaron de tanto esperar y ellos se perdieron por tanto buscar.
Seremos compatriotas y contemporáneos de todos los que tengan
voluntad de belleza y voluntad de justicia.
Hayan nacido cuando hayan nacido y hayan vivido donde hayan vivido
sin que importe ni un poquito las fronteras del mapa ni del tiempo.

Seremos imperfectos porque la perfección seguirá siendo el aburrido privilegio de los dioses
pero en este mundo, en este mundo chambón y jodido,
seremos capaces de vivir cada dia como si fuera el primero
y cada noche como si fuera la última.

Bona Praxis!

CARTA ANÒNIMA D’UN MOSSO D’ESQUADRA

Bones a tots els ciutadans i ciutadanes lliures,

Em presentaré com a ciutadà anònim perquè sóc Mosso d’Esquadra i la llibertat d’expressió interna del Cos no em deixa un altre camí que aquest anonimat que detesto.

Us volia transmetre la meva indignació per tot el que hem viscut en aquests tretze dies, però sobretot pels fets esdevinguts ahir en el desallotjament de Barcelona i de Lleida.

Fa molts anys que vaig accedir al Cos de Mossos i ho vaig fer creient que en una democràcia la policia és un servei públic vital per la convivència.

Un servei públic que ha d’estar al costat de tots els ciutadans i ciutadanes que creiem en la llibertat lligada a la responsabilitat. Un servei públic que ha d’atendre la prevenció dels delictes i la seva persecució, entre d’altres coses, i sempre, tal i com ens ho van ensenyar a l’escola de policia, amb els principis de CONGRUÈNCIA, OPORTUNITAT I PROPORCIONALITAT establerts amb la constitució que els nostres pares i mares van refrendar.

Ahir vaig plorar. Molt. Primer d’indignació i ràbia al veure com tot un seguit de ciutadans i ciutadanes que es manifestaven de forma pacífica van ser breutalment apallissats; després de vergonya; perquè, que els hi explicaré ara als meus fills si em pregunten sobre les càrregues efectuades? I al meu veí? I al meu amic?

Sóc un ciutadà més, sóc un indignat més, crec en la llibertat i en la no violència, de fet se’m va ensenyar a l’escola de policia. I jo li pregunto al conseller Puig: i vostè hi creu? Com  va poder donar una ordre com la que va donar? Així vol garantir el respecte que tots els mossos volem dels nostres conciutadans?

Ahir no ens vam guanyar cap respecte. Ho sento, però algú ho havia de dir. Ahir vam trencar a pals el que és una revolta del pensament crític i pacifista. Ahir el conseller Puig va aconseguir que els antiavalots fessin avalots. Ahir el conseller va aconseguir indignar-me a mi, a la meva família, als meus amics i veïns, a molts d’altres companys del cos, que per por a les represàlies internes no volen pronunciar-se.

Ahir els sindicats de Mossos no van emetre els seus comunicats amb contundència en contra d’aquella operació macabra contra ciutadans i ciutadanes, però és clar, per si no ho sabeu, al juliol hi ha eleccions sindicals al Cos, i de la mateixa forma que en el món de la política, val més un vot que una persona.

El respecte que demanem, conseller, el guanyarem amb el treball diari, amb la proximitat amb la ciutadania de la qual també en formem part, perquè els nostres fills van a l’escola i comparteixen vivències amb d’altres nens i nenes, comprem en els mateixos mercats i comerços, ens sentim estafats per la classe política, per les grans corporacions i bancs.

És per tot això que no entenc l’operació policial engegada ahir per desallotjar ciutadans i ciutadanes que de forma pacífica han estat movent la consciència col·lectiva per demanar transparència en els institucions que emanen del poble. Per demanar una democràcia participativa en tots aquells factors que afecten a les nostres vides, per demanar justícia, per demanar la persecució de tots aquells polítics que fent ús dels seus càrrecs han estat corruptes, que la jubilació d’un polític sigui la de qualsevol altre ciutadà, que no tinguin duplicitat de càrrecs i sous. En definitiva, que el polític sigui un ciutadà més, que de forma lliure i responsable col treballar en el món de ella política i pel poble.

Avui continuo plorant quan em venen a la ment les terribles imatges d’ahir, i que vostè, conseller, va intentar justificar davant de la premsa. Des de la meva modesta opinió: no hi ha justificació possible en aquella intervenció. Vostè no està a l’alçada de representar el Cos de Mossos. Vull un comandament que faci de cirurgià, que amb cura i respecte tregui qualsevol element que trenqui la convivència pacífica de la societat, no vull un carnisser, no m’agrada la sang.

Jo sóc un ciutadà, jo treballo de Mosso d’Esquadra, jo vull una policia al servei del poble i no del polític de torn. Jo he triat estar al costat del poble, del meu veí, del meu amic, dels meus conciutadans, de lluitar amb ells per la via pacífica i sense violència per assolir un món més just, un món on tothom hi tingui cabuda, on la participació no sigui tant sols la llençada d’una papereta dins d’una urna, vull pensar i vull sentir, per sobre de tot, un futur millor pels meus fills. O és que potser, conseller, vostè no ho vol?

Alerta! Conseller i polítics de diversos colors, l’era dels crits dels silencis s’acaba, ara s’inicia el temps de les veus que s’alcen sense violència i que us reclamen: RESPONSABILITAT I HONESTEDAT.

Quan comprendrà el gènere humà a equilibrar les seves energies femenines i masculines?

En un equilibri perfecte, en una harmònica consonància….

Feu-ho possible i la vida brillarà com mai l’heu coneguda!